L’escalfament global, una veritat incòmoda des del segle XIX

Sembla com si la contribució dels combustibles fòssils a l’efecte hivernacle i l’escalfament global fos un descobriment recent de n’Al Gore. Hi ha tota una sèrie de científics que han descrit el problema des de fa més de cent anys. Ara en repassarem alguns:

En John Tyndall (1820-1893), científic irlandès, va establir que les propietats radiatives del vapor d'aigua i el diòxid de carboni eren importants per explicar els fenòmens meteorològics i la variació del clima al llarg dels temps geològics. Va descriure l’efecte hivernacle i el va proposar com a explicació dels avanços i reculades de les glaceres.

El primer que va predir la possibilitat d’un canvi climàtic provocat per l’home va ser en Svante August Arrhenius, físic suec, que l'any 1896 va quantificar l'impacte del diòxid de carboni sobre l'efecte hivernacle i ho va proposar com a possible explicació dels cicles d’escalfament i refredament de la Terra. Va estimar que si el contingut de CO2 de l’atmosfera es dupliqués, la temperatura global de la Terra augmentaria uns 5 °C (les estimacions actuals són de 1.5-4.5 °C, segons l’IPCC 2001). Els seus treballs van ser continuats, entre d’altres, per en Guy Stewart Callendar (1898-1964), que va descriure aquest efecte a l’atmosfera, anomenat llavors “efecte Callendar”, l'any 1938 . En Callendar pensava que aquest escalfament “extra” era beneficiós perquè allunyava el risc d’una nova glaciació.